Primers democrates - LA HISTÒRIA DE CATALUNYA

 
Vaigui al Contingut

Menu Principal :

Cronologia
ON TOT COMENÇA

En gran part de l'Occident cristià medieval, al segle X, regnaven una pau i una calma relatives que permetien, per exemple, que els pagesos poguessin conrear llurs terres de manera franca i lliure, sense cap mena de molèstia. Les viles eren petites, però  ja hi havia una incipient activitat comercial.

Tanmateix, les estructures de l'autoritat pública, la vella dinastia franca, grinyolaven pertot arreu, amb lluites de poder internes que afeblien cada cop més la seva presència i autoritat. És a dir, cada vegada es feia més evident un buit de poder i, per tant, la població restava més afeblida i desamparada.

És en aquest moment (més o menys a mitjan segle X) que un gran nombre de petits senyors amb potència econòmica per armar una serie de cavallers (que els documents anomenen milites) es mobilitzen militarment per tal d'apropiar-se, per la força, la violència, la destrucció i l'assassinat, de les terres que abans eren lliures, i anarent formant una sèrie de territoris o dominis, més o menys grans, que ja es consideraren seus amb caràcter general. Els habitants es van convertir en vassalls dels senyors i foren sotmesos a tota mena d'arbitrarietats, els anomenats mals usos. Naixia així el feudalisme. L'autoritat pública deixà practicament d'existir.

LA RESPOSTA A LES VIOLÈNCIES DELS AGENTS MILITARS

Cap al nord i el migdia de França hi havia l'enorme influència del gran monestir benedictí de Cluny, la segona potència eclesial després de la seu de Sant Pere del Vaticà a Roma.
El moviment cluniacenc era constituït per una gran xarxa de monestirs que depenien de la gran abadia de la Borgonya i que, per tant, seguien els seus postulats. Foren els monjos d'aquest centre monastic, juntament amb un bon nombre de bisbes de diòcesis importants, els qui endegaren les assemblees de Pau i Treva de Déu, que condemnaven i castigaven espiritualment els violents que atacaven persones i béns, tant eclesiàstics com laics.
A causa, doncs, de la gran força de Cluny, aquest moviment de defensa assembleària s'anà estenent cap al sud, entre d'altres direccions. La primera assemblea de pau de la qual tenim el estatuts és, (encara que estem segurs que n'hi hagueren altres d'anteriors) la que se celebrá a Charroux l'any 989. A partir d'aquest moment, els  arxius europeus estan plens d'actes d'assemblees i fins i tot concilis on es decreten acords de Pau i Treva banstant semblants entre si, la qual cosa ens indica que ja començava a haver-hi uns certs estereotips dels acords defensius de  la Pau i Treva de Déu enfront del nou i violent sistema feudal. Ja ho hem dit : la institució fou creada i dirigida pels alts dignataris de l'Església, tant episcopal com monacal.

EL GRAN PROPAGADOR DE LA PAU I TREVA A CATALUNYA : L'ABAT I BISBE OLIBA (971-1046)

Sens dubte, l'abat Oliba fou el prelat més influent i important de la incipient Catalunya del segle XI (fent un paral.lelisme, seria com l'arquebisbe de Tarragona, sant Oleguer, en la naixent Catalunya del segle XII). Els seus grans dots culturals, de relacions internacionals eclesiàstiques (incloent-hi el mateix bisbe de Roma), la seva emprenta a l'hora de fer noves construccions romàniques, els seus segurs dots oratoris i de carisma entre els monjos i fidels, i el seu gran esperit pacifista, feren d'ell una personalitat venerada a banda i banda dels Pirineus i estengueren la seva fama per tots els monestirs europeus.
Tercer fill del comte Oliba Cabreta de Cerdanya i Besalú i de la seva muller Ermengarda d'Empúries i per tant besnét del comte de Barcelona Guifré el Pilós. Tingué tres germans grans, Bernat Tallaferro de Besalú, Guifre II de Cerdanya i Adelaida, així com un germà petit, Berenguer (posteriorment bisbe d'Elna) Tingué també una germanastra, de nom Ingilberg.

L'any 971 neix a Besalú el tercer fill del comte Oliba Cabreta, en el si de la familia més prominent de la Catalunya del segle X, la qual ostentava l'hegemonia dels comtats d'Urgell, Cerdanya, Besalú, Osona, Manresa i Girona

L'any 988 el comte Oliba Cabreta pren els habits i es retira a Montecassino amb Romuald de Ravenna, a qui va conèixer a Cuixà.

Oliba passà a exercir, juntament amb els seus germans i la seva mare Ermengarda de Vallespir, les funcions comtals sobre la totalitat del patrimoni familiar. Així mentre el seu germà Bernat heretava Besalú i Guifré el de Cerdanya, Oliba va rebre els de Berga i Ripoll.

Entre els anys 988 i 1002, Oliba va ser comte de Berga i Ripoll, si bé estigue associat al seu germà Guifré els anys 993-994 sobre els dominis de la Cerdanya, el Coflent i el Capcir.

Oliba monjo i abat

L'agost de 1002, quant tenia 31 anys, renuncià als comtats, cedin el comtat de Ripoll al seu germà Bernat i el de Berga a Guifré, i ingressà a l'ordre benedictí al monestir de Ripoll.

L'any 1008, després de la mort de l'abat Seniofré, Oliba fou escollit abat. Pocs mesos després, aquell mateix any, fou escollit abat del monestir dde Sant Miquel de Cauixà. Oliba inicia un seguit d'accions per a promoure una disciplina més austera en els seus monestirs.

La fama de l'abat féu que l'any següent, 1009, també el nomenessin abat de Sant Martí del Canigó i altres monestirs acollissin el seu estil de govern, com els monestirs de Sant Feliu de Guixols i el de Sant Sadurmi de Tavèrnoles.

Oliba dedica molt dels seus esforços a defensar els béns i drets de les esglésies a càrrec seu dels atacs senyorials. L'any 1011 tingué audiència al Vaticà i obtingué del papa Sergi IV un seguit de butlles per als seus monestirs. Aquestes butlles papals tenien un poder important : el Papa, representant de Déu a la terra, afirmava que els monestirs i les terres de la seva propietat quedaven sota la protecció de Sant Pere del Vaticà i una agresió contra el monestir era una agresió contra l'autoritat del Papa.

Santa Maria de Ripoll

La Catalunya de finals del segle X, en ser zona fronterera entre l'islam i  la cristiandat esdevingué un important nucli cultural, l'accés directe a la ciència àrab i l'important prestigi que acumulaven els scriptoria dels monestirs catalans col.locaren la cultura catalana com a capdevantera a Europa.

D'entre tots, el scrippptorium català més important fou el de Ripoll. El papa Silvestre II introduí a Europa la numeració àrab i el concepte de zero, així com l'astrolabi gràcies als coneixements adquirits a Ripoll. La biblioteca de Ripoll fou, en l'època d'Oliba, el qual arriba a triplicar el nombre de volums sota el seu mandat, junt amb la de Bobbio, una de les més importants de tota la cristiandat.

Sant Miquel de Cuixà

Sota el mandat d'Oliba el monestir pati grans modificacions arquitectòniques. Oliba féu construir un deambulatori al voltant del presbiteri amb tres absidioles, feu alçar un cimbori sobre l'altar major i edificà la cripta de la Nativitat; la capella de la Trinitat i els dos campanars llombards (dels quals tan sols se'n conserva un).

Sant Martí del Canigó

El monestir de Sant Martí del Canigó fou fundat pel germà d'Oliba, el comte Gifré II de Cerdanya-Conflent. Guifré va pendre una vella església a la falda del Canigó i la convertí en un cenobi important. L'any 1009 ja havia esdevingut basílica i la seva comunitat era formada per monjos procedents de Cuixà, fet que convertí a Oliba en abat de la comunitat fins al 1014 en què la comunitat ja tingué prou monjos per nomenar un abat d'entre ells.

Oliba, bisbe

A finals de 1017, amb la intervenció decisiva de la comtessa Ermessenda de Carcassona, de la qual Oliba resta comm a bon amic i conseller, fou nomenat bisbe auxiliar de Vic. A la mort del bisbe Borrell d'Osona l'any següent, 1018, Oliba és nomenat bisbe.

Una de les primeres accions que portà a terme com a bisbe fou donar suport al seu germà Bernat Tallaferro   en l'expulsió del cenobi del convent de Sant Joan de les Abadesses. El monestir, fundat per Guifré el Pelós cent anys abans, era un dels monestirs femenins més importants de l'època. Bernat, acusá l'abadessa Ingelbrega, germanastre d'ell i Oliba, i la resta de monges de tenir una conducta deshonesta. Bernat, amb Oliva i un grup de prohoms presentá el cas al Papa Benet VIII el qual decretá l'expulsió de les monges del cenobi i ordená que en el monestirs'hi instal.lessin monjos, nomenant abat el fill de Bernat, Guifre. La intenció de Bernat de crear el bisbat de Besalú fou segurament el motiu últimd'aquesta acusació contre les monges de Sant Joan. Finalment l'any 1017 Bernat aconseguó que es formés el Bisbat de Besalú, amb tot, la vida del dit bisbat fou efimera, ja que desaparegué al cap de tres anys, al 1020, a la mort del mateix Bernat, el qual morí ofegat en les aigües del riu Roine.

Poc després de l'episodi de Sant Joan de les Abadesses, Oliba fou reclamat com a mitjancer per la comtesa Ermessenda, viduaa de Ramon Borrell, vers un alou d'Ullastret que reclamava per a si el comte Hug I d'Empuries. Hug portà a judici la comtessa. Els jutges sentenciares a favor d'Ermessenda, confirmant la propietat de l'alou a aquesta. Mesos més tard Hug ocupá militarment Ullastret i Oliba fou tornat a cridar per a exercir de mitjancer en aquest conflicte. Finalment la comtessa de Barceloa es quedà la propietat de l'alou.

La catedral de Sant Pere de Vic

Oliba impulsà la construcció de la nova seu del bisbat d'Osona, la catedral de Sant Pere. La seu construïda per Oliba fou enderrocada per acollir una nova seu d'estil neoclàssic al segle XVIII. Afortunadament es conservaren els dos elements més importants de l'antiga seu: El campanar, d'estil romànic llombard de 46 m. d'alçada, i la cripta, situada sota l'absis principal, de planta semicircular i dividida en tres naus sostingudes per columnes amb capitells d'estil califall.

La fundació del monestir de Montserrat

L'ani 1025 Oliba fundà el monestir de Montserrat al costat de l'existent església, de Santa Maria (segle IX). Fins a l'any 1409 el monestir de Montserrat depengué de Ripoll.
Per tal de poder fundar el monestir Oliba hagué de lluitar per tal d'aconseguir recuperar la titularitat de la muntanya. Anys enrere el comte Sunyer, fill de Guifre el Pelós, havia cedit la muntanya i les esglésies a l'abat Cesari, el fundador de l'església de Santa Cecília. Mitjançant una butlla, obtinguda per Oliba, pel Papa Sergi, el 1011, on s'afirmava que la muntanya era propietat del monestir de Ripoll, Oliba procurà recuperar-la. Amb tot, els comtes de Barcelona no atengueren les seves peticions.

L'any 1022 Oliba, ja com a bisbe, tornà a reclamar a la cort comtal de Barcelona la propietat de la muntanya. El 29 de Juny Ermessenda i Berenguer Ramon I acudiren a Ripoll per a confirmar personalment la propietat del monestir de Ripoll sobre la muntanya. Oliba envià diversos monjos de Ripoll cap a Santa Maria de Montserrat amb l'ordre de formar un cenobi directament dependent de Ripll. Així la fundació de l'abadia de Montserrat se situa a l'any 1025.

Restauració de Manresa i Cardona

L'any 1003 Manresa queda destruida i els seus habitants fets presoners per tropes serraïnes comandades per Abd-al-Malik. La ciutat restà en ruines durant anys. Mentre els comtes catalans impulsaven la construcció de castells defensius al llarg de la línea del Llobregat. Oliba també participà ativament en la construcció de castells defensius a la frontera del seu bisbat, des de Calaf fins a Queralt.

L'any 1002, Oliba s'implica personalment en la reconstrucció de Manresa. Junt amb els comtes de Barcelona i altres noobles, viatjà a la ciutat i confirmà per escrit la dotació i el patrimoni de la ciutat.

Un any abans Oliba participà en un procés semblant a Cardona. Oliba instigà al Vescomte d'Osona Bermon que restaurés la canònica de Sant Vicenç.

Assemblees de Pau i treva

La formació del nou sistema feudal, es deixà sentir amb força a Catalunya. A partir de la dècada de 1020 - 1030 les disputes entre nobles s'intensifiquen. Els nobles actuaven arbitràriament dins dels seus territoris i la situació de rampinya i espoli dels nobles sobre els pagesos, els quals pasaren d'esser homes lliures a sefs, i i contra l'església i les seves possessions portà a Oliba a plantejar una estratègia amb la intenció de limitar les lluites feudals.

Oliba intervengué nombroses vegades com a mediador entre les disputes del nobles, procurant la concòrdia entre els contendents. Així, a bnda del, ja mencionat, conflicte entre Hug d'Empúries i Ermessenda, també intervé en els conflictes entre Hug I d'Empuries i Gausfred II de Roselló (1018); entre Ermessenda i Berenguer Rammon I (1021), posteriorment a la proclamació de la Pau i la Treva de Déu, també intervé com a mediador entre la mateixa Ermessenda i el seu net Ramon Berenguer I (1040) i entre aquets i el vescomte Udalard de Barcelona i, el germá d'aquest, el bisbe Guislabert de Barcelona el 1044.

Tota aquesta acció pacificadora es concreta en l'establiment de la Pau i la Treva de Déu. L'any 1022 Oliba, acompanyat pel bisbe Berenguer de Gurb, proposa la treva de Déu en un sínode cel.lebrat a Elna. La proposta és proclamada per Oliba l'any 1027 i ratificada en una assemblea que tingué lloc a Toluges.

La pau de Déu establia el dret de refugi que l'esgésia oferia dins del temple i a les sagreres. La treva de Déu prohibia les accions bèl.liques durant un temps determinat. Inicialment la treva de Déu s'iniciava dissabte al vespre fins al final de diumenge. La pau i la Treva de Déu varen anar ampliant-se en diferents sínodes com els de Vic 1030 i 1033, en aquest últim, presidit per Oliba, s'estengué la prohibició de les accions bèl.liques de dijous a diumenge, i la protecció emparava els pagesos i els seus domicilis, sota pena d'excomunió.
 
Tornada al contingut | Tornada al menu principal