Introduccio - LA HISTÒRIA DE CATALUNYA

 
Vaigui al Contingut

Menu Principal :

Visió general de les institucións polítiques i administratives a Catalunya (fins a 1714)

   1)   La cultura d'un poble no es limita a la seva llengua, literatura, art, ciència, filosofia, economia, dret privat, etc. Troba també   en la seva tradició política una de les seves expresions més altes i nacionalment definidores.

   2)   Les institucions, normes i mecanismes jurídics que regiren durant segles la vida política de Catalunya (alineades amb altres d'Europa occidental però que en molts casos les precediren i superaren), li foren arrabassades per la força i no pas pel dret. Catalunya no hi ha renunciat mai.

   3)   No es pot entendre ni acceptar la ignorància, l'oblit o la visió deformada sobre el tresor d'una experiència multisecular acumulat per uns homes que parlaven la nostra llengua, duien el nostre nom i que cregueren justificat de lluitar i morir per defensar-lo i fer-nos-el arribar.

   4) Periodització
            a.   Època pre-feudal
La reconquesta carolíngia implantada a la Catalunya Vella les institucions públiques del regne franc. Es mantenen (però debilitades) les funcions propies de l'Estat (legislació gòtica, tribunals comtals i vicarials, fisc distingit del patrimoni particular del príncep). Predomini de la Casa comtal de Barcelona i allunyament ràpit de l'autoritat reial.

            b. Catalunya feudal
Anys 1020 - 1030. Implantació del feudalisme i afebliment de l'autoritat comtal. La classe senyorial espolia a la pagesia de la propietat plena de la terra (el vassallatge només dona dret al usdefruit) i li barra el pas a la justicia comtal. L'església, amenaçada, promou l'Assemblea de Pau i Treva de Déu que vol, amb una nova autoritat moral, restablir l'imperi del Dret i protegir als elements més dèbils de la societat. Reflux ràpit de la situació amb  Ramon Berenguer I el Vell (1023 - 1076), quan reforça la seva posició i es fa prestar homenatge no sols pels magnats sinó també per llurs vassalls immediats o castlans (curtcircuita la jerarquia feudal), tant dels comtats del nucli familiar com dels altres comtes catalans. promulga el nucli primitiu dels Usatges (Cum Dominus, Iudicum uriae, Laudaverunt, Staterum Etiam, Omnes Quippe Naves, Camini et Stratae, Austoritate et Rogatu, Similimodo, Quia Iustitiam, Iudicum in Curia Datum, Alium Namque, Stratae, Quoniam per Iniquum, Constituerunt Etiam, Princeps Namque, Rochas) i ratifica les Constitucions de Pau i Treva. Per això es pot considerar autèntic fundador de Catalunya.

            c.  Transició vers monarquia paccionada
S'inicia amb la unio dinàstica del Comtat de Barcelona amb el Regne d'Aragó (matrimoni de Ramon Berenguer IV i Peronella i donacions de Ramir el Monjo a favor del primer el 1137). Fracàs de la política d'expansió vers Occitània i expansió per la península i illes veines. Represa de l'activitat legislativa i la seva evolució que configurarà la futura Cort General. Institucionalització de la vida municipal (creació del regiment de la ciutat de Barcelona). Perviu el concepte patrimonial de la Monarquia.

            d.   L'equilibri dinàmic del pactisme medieval
La Cort General de Barcelona del 1283 inagura una nova època caracteritzada per la consolidació del poder reial sobre els barons i per afegir nous sectors a l'estructura institucional de l'Estat (atribució als Braços del poder colegislador, institunacionalització definitiva de les Corts, consagració legal de les llibertats i confirmació de la posició excepcional de la ciutat de Barcelona). Institunaciolització definitiva de la Monarquia sobre la base de la unió perpètua dels diversos regnes de la Corona.
Durant el regnat de Pere el Ceremoniós es concreten dues institucions fonamentals: la Governació General i la Diputació del General (ara només com a òrgan financer). També s'estructura la Casa Reial amb dos òrgans asministratius: Cancelleria i Oficina del Mestre Racional i també es configura l'Audiència reial com a tribunal suprem.

            e.   La crisi del segle XV
Enfrontament de la tradició pactista del país amb el cesarisme Trastàmara.
Hi ha, però, la compilació i la traducció al català de les Constitucions i altres Drets i la consolidació de la Diputació del General com a custodi de la legalitat de Catalunya.

            f.   Ferran el Catòlic i els primers Àustries
Se supera la crisi amb reformes de la Diputació (1493) , del Govern de la ciutat de Barcelona (1493 - 1498) i amb la sentència arbitral que posa fi al Plet Remença (1486). Estructura la Cancelleria, el Consell i l'Audiència reial de la Corona d'Aragó amb la creació del Consell Suprem de la Corona i audiències particulars a cada regne. També crea la Lloctinència General del Principat i els comtats, complementat amb la Capitania General. Es crea el tribunal de la Inquisició per executar la política religiosa que generará incopatibilitats i conflictes amb els principis institucionals del Principat.
Ferran tingué el mèrit de no introduir en la legislació de Catalunya cap principi autoritari estrany al juridicisme pactiste que l'inspirava. Va fer moltes disposicions el cim de les quals és la Constitució "Poc Valdria", que consagra el principi de legalitat.
Reformes que garanteixen la preponderància dels estaments privilegiats però que asseguren als sectors populars un lloc en el regiment de la cosa pública.
Generalització del sistema d'insaculació i extracció a sort dels integrants de les institucions representatives.
El grau de desenvolupament i d'elaboració  a què arriben les institucions, no és superat (si és que té parió) enlloc de l'Europa contemporània i permet salvar crisis i perills amb una constitució política pràcticament intacta.

            g.   El segle XVII
Guerra de Separació o dels Segadors contra Felip III (IV de Castella) i amputació al 1659 del cos de l'Estat, separant el Comtat del Rosselló i de la major part del de Cerdanya i llur subjugació a un domini estranger.
Juristes poleixen i adapten l'instrumental juridic acumulat durant segles.

            h.   Represa i capvespre de les institucions tradicionals
Darreres Corts celebrades a Barcelona per Felip IV (V de Castella) al 1701 - 1702 i per l'arxiduc Carles III d'Àustria el 1705 - 1706.
Obtinguda la victòria, Felip d'Anjou decapita i desnaturalitza les institucions polítiques de Catalunya, destrueix la unitat sobirana de Catalunya i l'annexiona a l'Estat castellà.

5)   El territori
Catalunya s'anà constituint per agregació dels diferents comtats de la Marca [Hispànica] i arribà a configurar un país amb una personalitat pròpia.
El Principat de Catalunya i comtats de Roselló i Cerdanya incloïen les terres compreses entre les Corberes i Alcanar.
La major part del Comtat de Ribagorça acabà integrant-se, de fet, a Aragó a partir del 1043. Els catalans, però protestaran sempre d'aquestes annexions i això explica que les terres compreses entre la Noguera Ribagorçana i el Cinca fossin considerades catalenes pels catalans i aragoneses pels aragonesos.
La Vall d'Aran, petit país gascó, fou unit definitivament al Principat de Catalunya a la Cort de Montsó del 1389. el 1755 fou declarada exclosa del Decret de Nova Planta i pogué fruir de les seves llibertats tradicionals fins al liberalisme.
Valls d'Andorra, part integrant tant geogràficament com humana del Principat de Catalunya, fou sostret a la Sobirania catalana al cap d'un procés encara no aclarit i sense que hom pugui indicar cap títol que ho justifiqui.

6)   La Sobirania
Catalunya és un cas anòrmal. És l'únic Estat plenament independent de la regió que no té categoria de regne i el seu sobirà no és ni tant sols un príncep. Això s'explica pel procés de la seva constitució en sobirania separada i pel fet que la unió personal amb Aragó (1137) donà als monarques catalans el prestigiós títol de reis. En quualsevol cas, el títol de Comte de Barcelona, sempre s'ha reservat als monarques legítims de Catalunya.
El procés d'adquisició de la personalitat sobirana de Catalunya és degut a la seva peculiaritat inicial "gòtica" (juntament amb Septimània) en relació al regne franc i "franca", el refús del jurament de fidelitat del comte Borrell II al nou rei dels francs Hug Capet i als contactes amb el Papat que culminen amb la restauració de la seu metropolitana de Tarragona (1118). Una fita decisiva també és el primer nucli dels Usatges de Barcelona (Ramon Berenguer I el Vell) on els comtes s'atribueixen la potestat d'innovar en matèria legislativa (la llei goda ho reserva al rei) i la confirmació i garantia de la Pau i Treva de Déu. Finalment, pel tractat de Corbeil (1258) el rei de França renuncia a tota revindicació de la sobirania sobre Catalunya.
Per tant, "el comte de Barcelona n reconeix superior i és com un emperador en els seus comtats", té "potestat reial en son comtat".  
Catalunya forma part de la divisió d'Europa entre sobiranies independents i iguals.

7)   Vincle amb altres països
El vincle que unia les diverses corones i heretatges de la Monarquia d'Espanya era purament personal. El cap de la Monarquia ho era només en tant que regnava sobre tots i cadascun d'ells. No es pot dir el mateix de la Corona d'Aragó. Els seus territoris estaven lligats entre ells per diversos vincles expressos i reiterats en el jurament que cada rei prestava al inici del seu regnat. Així Jaume II disposá, el 1319 a Tarragona, que els regnes d'Aragó i València i el Comtat de Barcelona no poguesin ser mai separats. Pere III hi afegí, el 1344, el Regne de Mallorca i els comtats de Roselló i Cerdanya.
La Corona d'Aragó era una unió real i els dominis que la integraven havien de ser regits necessàriament per un mateix princep. Aquesta realitat institucional recorda les actuals monarquies federals (Canadá, Austràlia) o les velles monarquies duals (sueco-noruega i austro-hongaresa). D'aquí que més acceptable sigui la denominació moderna de "Corona Catalano-Aragonesa".

8)   Les relacions amb l'Església
La sobirania política del Comte de Barcelona coincidia en un mateix territori i en relació a la mateixa població amb un poder d'àmbit universal d'un tipus i amb unes finalitats diferents, però que com aquell tampoc no reconeixia superior: l'Església romana. Aquesta gaudia d'un estatut propi (llibertat eclesiàstica) i els clergues estaven sotmesos a una jurisdicció especial (fur eclesiàstic).
La població, en certes matèries, estava sotmesa als tribunals de l'Església (per exemple la Inquisició) i aixó va originar conflictes entre l'autoritat eclesiàstica i la secular. Les institucions del Principat de Catalunya van incorporar mecanismes per resoldre'ls.
 
Tornada al contingut | Tornada al menu principal