Biografia - LA HISTÒRIA DE CATALUNYA

 
Vaigui al Contingut

Menu Principal :

Cronologia > Jaume I

BIOGRAFIA

El regnat de Jaume I (el conqueridor) va durar un llarg període del segle XIII, moment en què Catalunya es va consolidar com un estat-nació, es varen configurar les Corts Catalanes i el Consell de Cent, i el país, amb la icorporació de València i de Mallorca, va possar els fonaments  de la formació dels Països Catalans i va agafar un impuls definitiu a l'expansió econòmica per tota la Mediterrània. Jaume I va escampar el sentiment de catalanitat a aquets nous àmbits a més de donar la forma definitiva a la Corona d'Aragó, un estat confederal i plurinacional que va sobreviure fins a la seva destrucció per els borbons al 1714.

Periode de vida

Jaume I, va nàixer a Montpeller l'any 1208, i va morir a València el 27 de Juliol de 1276. Ennomenat el Conqueridor. Rei d'Aragó, de Mallorca i de València, comte de Barcelona i d'Urgell, i senyor de Montpeller. Fill de Pere II d'Aragó i de   Maria de Montpeller, fou engendrat de manera casual, segons la llegenda, a causa de les relacions dolentes dels seus progenitors. Com el rei Pere no volia saber res de la reina, un cavaller, amb enganys, va fer creure que al llit hi havia una altra dama a la qual empaitava el monarca, va aconseguir dur-lo al palau de Mirabais, introduir-lo  en el llit i aconseguir que la reina quedés en estat de bona esperança. En aquest palau de Montpeller va nàixer el 2 de Febrer de 1208 el primogènit. La reina va ordenar encendre dotze ciris cada un amb el nom d'un apòstol, fent saber a tot-hom, que el ciri que més durés encès, donaria el nom del seu fill, cosa que va succeir amb Santiago Apòstol, Sant Jaume.

Matrimonis

Elionor de Castella

Jaume I es va casar el 6 de Gener de 1221 a Ágrada amb Elionor de Castella, filla d'Alfons VIII de Castella i d'Elionor d'Anglaterra als catorze anys. El matrimoni va ser anul.lat, a petició del rei, per l'Església per raons de parentiu quant aquest va complir 22 anys i ja tenia un fill (Alfons, mort a l'any 1260).

Violant d'Hongria

El segon matrimoni de Jaume I va tenir lloc a Barcelona el 8 de Septembre de 1235, quant tenia vint-i-sis anys, i l'elegida va ser Violant, filla d'Andreu II d'Hongria, i dona de caràcter fort, amb l'objectiu de fer reis els seus fills Pere i Jaume, mitjançant la persecució a Alfons i la intervenció en la política reial. Tots dos van tenir quatre fills i cinc filles : Pere III, el successor al tron; Jaume, que regnaria a Mallorca; Ferran, que va morir en vida del pare; i Sanç, arxidiac de Belchite, abat de Valladolid i arquebisbe de Toledo, que va morir l'any 1275 presoner dels musulmans granadins. Les filles van ser : Violant, que es va casar amb Alfons X de Castella; Constança, casada amb Manuel, infant castellà fill de Ferran III; Maria, que va ser religiosa; Sança, que va morir com a pelegrina a Terra Santa; i Isabel, casada a l'any 1262 amb Felip III de França. La reina Violant d'Hongria va morir a Osca, el 12 d'Octubre de 1251.

Tradicionalment hom ha considerat que va ser el desig de Violant d'aconsseguir bones herències per als seus fills, el motiu que va dur a convèncer a Jaume I de la partició dels seus regnes, però a aquesta explicació simplista cal afegir també una concepció patrimonial, que va  convertir la Corona d'Aragó en una sèrie de peces en les quals va fer la seva, i així, va tenir lloc un primer repartiment (1241), segons el qual el primogènit Alfons heretaria Aragó i Catalunya, l'herència peninsular del seu pare, i Pere, fill de Violant, heretaria València, les illes Balears, el Rosselló i la Cerdanya. No obstant això, l'any 1243 un nou testament va llegar Aragó a Alfons; Catalunya i València a Pere; i les Balears, a Jaume. De nou va testar l'any 1248, incloent-hi en el repartiment el nou fill, Ferran. Mort Alfons (1260), va otorgar nou testament i va llegar (1262) Aragó, Catalunya i València a Pere; i les Balears, el Rosselló, la Cerdanya i Coflent a Jaume.

Devaneijos amorossos

Després de la mort de Violant el rei es va llançar a una carrera d'enamoraments, ja que, com van anotar els seus cronistes, era "hom de fembres", podem esmentar Aurembiaix d'Urgell; o Teresa Gil de Vidaure, a la qual es va prometre en matrimoni, però el rei la va abandonar quant aquesta va enmalaltir de lepra, amb la intenció de casar-se de nou. Na Teresa va recórrer a Roma i el papa no va anul.lar aquest matrimoni, cosa que va provocar la ira de Jaume I contra el seu confessor : el bisbe de Girona, acusant-lo de revelar el secret de confesió del seu matrimoni, i va manar talla-li la llengua, segons els cronistes. D'aquest matrimoni va nàixer Jaume, senyor de Xèrica, i Pere, senyor d'Ayerbe. De les relacions amoroses amb Guillema de Cabrera va nàixer Ferran Sanxis, al qual va lliurar la baronia de Castre. Amb Berenguera Ferrandis va tenir Pere Ferrandis, senyor de la Baronia d'Híxar, mentre que amb Berenguera Alfonso, filla de l'infant Alfonso de Molina, no va tenir descendència. Aquests bastards reials van ser, per tant, l'origen d'algunes de les més imporants cases nobiliàries d'Aragó i València.

Caràcter i personalitat

Jaume I va ser un rei de gran caràcter i d'una forta personalitat, com podem veure en la "Crònica" i en les descripcions que ens han deixat alguns cronistes. El rei apareix com un personatge de consierable alçada, de cabell ros, de presència cavalleresca, blanc de cutis i de pèl ros, belles dents i fines i llargues mans. Entre les seves qualitats morals sobresurten dos : la generositat i la fidelitat a la paraula donada. Religiositat i bel.licositat es barrejen en la seva personalitat, fruit de la seva criança i educació entre els Templers, de manera que es considera el seu esperit cristiá al servei armat de la cristiandat, plasmat en la lluita contra l'Islam. En la seva vida i les seves empreses es veu també la fe, el providencialisme i la devoció mariana, com testimonien les nombroses mesquites transformades en temples cristians i consagrades a Maria. La valentia i l'orgull també formen part de la seva personalitat, visible en l'episodi de treure's ell personalment la fletxa que va travessar-li l'os del crani; orgull de la seva familia, conservat fins la seva vellesa; la sensibilitat, visible en l'episodi de l'oreneta que va niar en la seva tenda, les llàgrimes vessades en conquerir València i tants episodis, que no són incompatibles amb la crueltat, com ara tallar-li la llengua al bisbe de Girona. Va ser un gran creient i un gran pecador, a més de femeller, ja que els últims amors corresponen a les vespres de la seva mort. Va ser un monarca amb molta longevitat, va morir als 71 anys, després de seixanta-tres de regnat, que coincideix amb l'època de l'apogeu medieval.

La infància

La infància de Jaume I va ser molt dificil perquè el pare va abandonar la reina Maria i també al mateix Jaume, embolicat com estava en el remolí de les guerres al Migdia francés, on Pere II (Pere I el Catòlic) va trobar la mort en la batalla de Muret (1213), amb l'infant lliurat a l'enemic Simó de Montfort, com a promès d'una filla seva. Aquest any va morir la reina Maria a Roma. Van ser anys difícils, fins i tot Jaume va patir un atemptat en el seu bresol. El seu regnat es va iniciar amb una minoria sota la protecció especial del papa Inocenci III, que va fer que l'any 1214 Simó de Montfort, confiat a l'ordre del Temple, segons les disposicions de la reina Maria, un consell de regència integrat per aragonesos i catalans, presidit pel comte Sanç, fill de Ramon Berenguer IV i besoncle de Jaume, gestionava els assumptes públics en aquests primers anys.

Primers obtacles en el camí

Una de les primeres dificultats que va haver d'afrontar el rei-infant, va ser l'amenaça del nou papa Honori III, successor d'Inocenci, defensor de Simó de Montfort, de replicar els intents dels aragonesos de venjar la mort del rei Pere; situació aprofitada per l'abat de Montearagón Ferran, oncle del rei, per a oposar-se al regent Sanç i obligar a la reunió de la curia real a Montsó l'any 1218, concloent la regència del comte per la pressió del ban contrari en el qual hi havia els nobles aragonesos   Eiximen Cornell, Pero Ahonés i Balasc de Maça, que després van participar activament en els enfrontaments de la noblesa i la moarquia. L'any 1219 va començar un nou consell encpalat per l'arquebisbe de Tarragona, període que es pot considerar finalitzat amb les noces de Jaume amb Elionor de Castella, filla d'Alfons VIII, quant tot just tenia 13 anys, l'any 1221. Aquest any es van celebrar corts a Daroca, a les quals van assistir per a prestar homenatge al rei el comte d'Urgell i el vescomte de Cabrera. La pugna entre la noblesa i la monarquia va ser més cruenta encara durant els primers anys del monarca, alternant les estèrils lluites nobiliàries, la fallida financera heretada del seu pare, els problemes derivats de la successió en el comtat d'Urgell i l'enfrontament amb els Moncada i els Cabrera, la rebel.lió dels homes rics aragonesos després de la mort de Pero Ahonés l'any 1226.

València, preparant el camí

L'habilitat de Jaume I va permetre crear marges d'actuació relativament folgats, utilitzant per a això l'empresa reconquistadora contra l'Islam. Es tractava d'un procés molt més ampli, inscrit en el marc global de la política dels regnes cristians peninsulars. En efecte, a partir de 1212 i amb motiu de la batalla de Las Navas de Tolosa es va produir l'enfonsament i la fragmentació del poder almohade a Al-Andalus, cosa que va propiciar en les dècades següents l'avanç de les fronteres dels regnes cristians cap al sud, i així, mentre Portugal arribava l'Algarve l'any 1249, Ferran III de Castella conqueria Sevilla (1248) i Jaume I el castell i la vila de Biar (1245), donant per finalitzada la conquesta de les terres valencianes. El motiu d'aquestes campanyes ha rebut diverses explicacións per part dels historiadors, ja que s'han vist com el resultat de la superioritat militar dels cristians en el marc del xoc entre una societat cristiana feudalitzada i una societat islàmica tributària incapaç de generar un poder polític i militar fort i de resistir una ofensiva exterior. Val a dir també, que la conqueste de noves terres té per a la classe feudal dominant, els nobles, un mitjá d'incrementar-ne el patrimoni i les rendes, cosa que en aquest cas es faria a costa dels andalusins, fragmentats politicament i febles militarment. Per tant, la conquesta estaria a mig camí d'una croada i d'un enriquiment de la noblesa, així com també d'un enfortiment de la figura del monarca. No hem d'oblidar que des de 1228 el rei propiciava un programa per a reafirmar el seu poder, per a recuperar el prestigi i l'autoritat de la Corona, que el pare havia arruinat, i per a això va proposar una empresa militar col.lectiva que beneficiara a tots, amb ell com a motor i com a cap suprem d'aquest projecte.

En les Corts de Tortosa de 1225 es va proclamar la necessitat d'emprendre la reconquesta contre l'Islam, que es va iniciar amb el fracàs del setge sobre Peniscola, en no comptar amb la col.laboració dels cavaller aragonesos. Però no per aixó va desistir en la seva obtinació d'anar contra València i l'any 1226 va planteijar una nova expedició, partin de Terol, que no va arribar a fer-se pel fracàs de la convocatòria, encara que e rei d'Aragó va obtenir d'Abu Zayd el pagament d'un cinquè de les seves rendes de València i Múrcia a canvi de la pau. El vell sistema de les pàries  continuava en plena vigència. La violació de la pau pel vassall Pero Ahonés es va saldar amb la mort d'aquest i una guerra civil a Aragó. La fidelitat i ajuda del noble Balsac d'Alagó va ser compensada per Jaume I l'any 1226 amb la concessió de tots els llocs i castells que poguera conquerir en territori munsulmà valencià, fet que anys després tindria importants conseqüències. L'any 1227, la intervenció papal a través de l'arquebisbe de Tortosa va permetre signar la concòrdia d'Alcalá, que procurava una pau entre el rei i els seus aliats, d'una banda, i les faccions dels barons d'una altra, cosa que va deixar la porta oberta a les grans empreses conquistadores de Jaume I. En el comtat d'Urgell el rei d'Aragó va restblir-ne el comtat a Aurembiaix d'Urgell, i amb una campanya només va aver-hi suficient per a apoderar-se dels seus territoris, que ella va traspassar a Jaume I. Aquest, al seu torn, els hi va retornar en feu.

En aquells dies es va produir la descomposició política del Xarq al-Andalus i l'any 1228 Ibn Hud es va proclamar emir dels mulsulmans a Múrcia, sent reconegut pels serraIns d'Alzira, Xàtiva i Dénia, territoris que va perdre Zayd Abu Zayd, el domini dels quals arribava fins al Xúquer. La revolta de Zayyan d'Onda va dur a la guerra civil entre tots dos. Zayyan va ocupar València mentre que Zayd es va refugiar a Segorb i va demanar l'ajuda de Pedro Fernández de Azagra, a canvi de la qual va lliurar Begís (1229) i potser també la conca de l'alt Túria. Zayd busca l'ajuda de Jaume I i el 20 d'abril de 1229 va signar a Calataiud un acord pel qual es va declarar vassall del rei d'Aragó, li va oferir la quarta part de les rendes del territori perdut i la donació de Peniscola, Morella, Alpont, Culla i Segorb, a canvi d'ajuda militar i el lliurament dels castells d'Ademús i Castellfabib.

Mallorca, una altra fita

Jaume I va ser el primer gran proagonista de l'expansió mediterrània de la corona d'Aragó, començant per la conquesta de Mallorca, que Jaume va promoure com una obra col.lectiva, que va a beneficiar a tots. Davant les agressions dels pirates mallorquins munsulmans als mercaders de Barcelona, Tarragona i Tortosa, aquets van demanar ajuda al monarca, i en la reunió de Barcelona (desembre de 1228) van oferir-li les naus, mentre que els barons catalans van acordar participar en l'empresa a canvi del boti i de terres. En una altra reunió a Lleida els barons aragonesos van acceptar les mateixes condicions, però van sugerir al rei que l'empresa es dirigira contra els munsulmans de València. La conquesta de Mallorca, encara que va participar un grup de cavallers aragonesos, en virtut de les seves obligacions amb el sobirá, va ser una empresa catalana, i catalans van ser-ne la majoria dels repobladors.

Les Corts catalanes de 1228 reunides a Barcelona van concedir al rei el subsidi corresponent a la recaptació de l'impost del bovatge. L'expedició estava integrada  per 150 naus i va sortir de Salou, Cambrils i Tarragona el 5 de septembre de 1229. Després d'un llarg setge de tres mesos, la ciutat de Palma es va rendir l'últim dia de l'any, i amb aquesta la resta de l'illa, que tot just va oferir resistència. El rei va tornar l'any 1231 a l'illa, quant munsulmans no sotmesos es van oferir al rei, sotmetent a Menorca a la condició de tributària. L'illa de Eivissa va ser conquerida l'any 1235 per l'arquebisbe de Tarragona, Guillem de Montgrí i el germá Bernat de Santaeugènia.

Mallorca es va constituir com un territori més de la Corona sota el nom de "regnum Maioricarum et insulae adiacentes", va obtenir una carta de franquícia l'any 1230 i la institució del municipi de Mallorca l'any 1249 va contribuir a la institucionalització del regne. La conquesta va representar la fi de la pirateria islàmica a les Balears, que, d'aquesta manera, es constituïen en pont per el commeç entre Catalunya i el nord d'Àfrica. Els participants van rebre donacions en l'illa, en particular la noblesa, cosa que va enfortir el seu poder polític i social.

Finalment València

La conquesta de València, autèntica obsessió per a Jaume I, les energies de la qual va absorbir durant quinze anys, es va preparar minuciosament atesa la transcendència d'aquesta, un vegada ocupada Mallorca i allunyat el perill munsulmá del Mediterrani. Malgrat els inicials fracassos i l'interès dels cavallers de frontera per beneficiarsen d'aquestes conquestes, Jaume I no es va inhibir de l'empresa quant Balasc d'Alagó es va apoderar de Morella l'any 1232 i va ser un perill per a l'enfortiment de la noblesa. L'any 1233 a Alcanyís es va planificar la campanya, desenvolupada en tres etapes : la primera dirigida a les terres de Castelló, amb la presa de Borriana l'any 1233 i altres enclavaments, com ara Peníscola; la segona abasta la zona central amb la conquesta de València (1238) i les terres planes fins al Xúquer, per a fer-ho les corts generals de Montsó de 1236 van concedir l'ajuda necessària i el papa Grefori IX va donar a l'empresa el caràcter de croada. El Puig es va prendre a l'agost de 1237, amb el fracàs d'una esquadra enviada pel rei de Tunis en auxili de València. Les capitulacions es van signar el 28 de septembre i el rei va entrar a la ciutat el 9 d'octubre; la tercera fase abasta des de 1243 fins 1245 i arriba fins als límits estipulats per a la conquesta de les corones de Castella i Aragó. Les terres al sud de la línea Biar-la Vila Joiosa van quedar reservades per a Castella, i incorporades al regne de València per Jaume II després de la sentència arbitral de Torrella (1304) i Elx (1305).

Jaume I va obtenir un gran triomf sobre la noblesa, que considerava les terres coquerides a València com una prolongació dels seus senyorius, en convertir-lo en un regne propi (1239), formant una entitat política i jurídica pròpia unida dinasticament a la Corona d'Aragó. fet que va provocar l'airada reacció dela noblesa aragonesa, que veia tallades les seves possibilitats de fer de les terres valencianes una prolongació dels senyorius aragonesos. El regne va ser repoblat per catalans i aragonesos, encara que durant molt de temps la població munsulmana va continuar sent majoritària. La falta de respecte envers els pactes per part dels cristians i les capitulacions signades amb els mudejars van dur a la revolta d'al-Azraq l'any 1247.

En la pugna amb la noblesa Jaume I va trobar el suport de la doctrina jurídica romana revitalitzada per l'escola de Bolonya, que afirmava la supremacia del príncep, iper tal de contrarrestar la noblesa insubordinada, el rei va afavorir decididament els municipis i la burgesia. La renúncia a la política tradicional sobre el Migdia va fer que l'atenció es desviara cap al Mediterrani. I també es van modificar les relacions amb els regnes hispànics.

Gairebé Navarra

La falta de descendència del monarca navarrés Sanç VII a punt va estar de dur a la unió amb Aragó. Davant les dificultats del rei de Navarra, al qual feia la guerra Castella, desitjosa d'annexionar-se part del regne navarrès, la solució que va trovar San´VII va ser establir l'any 1231 nun pacte d'afillament reciproc amb Jaume I, en virtut del qual Sanç es convertia en pare de Jaume I, i en morir un d'ells, l'altre el succeiria en els territoris. El pacte era favorable a Jaume I, molt jove, donada la delicada salut i avançada edat de Sanç VII, i contemia diverses clàusules per les quals el rei d'Aragó havia de defensar Navarra davant  d'agressions exteriors. Però les campanyes de conquesta a Mallorca i València van fer que Jaume I es desentengues de Navarra, on en morir Sanç VII, l'any 1234 va pujar a regnar Teobald de Xampanya.

Múrcia, el regal

Amb el regne de castella, a més de tractat d'Almirra (1244) que va delimitar les zones d'expansió cap al sud de les dues corones, Jaume va ajudar el seu gendre Alfons X a pacificar la rebel.lió dels mudèjars murcians. Però l'interés de Jaume I per ajudar-lo va tenir l'oposició de la noblesa aragonesa a les corts de Saragossa (1264), que es va negar a cooperar, al.legant que no obtenia beneficis en aquesta empresa. Malgrat aquestes reticències, Jaume I va acudir en ajuda del rei de Castella, va sotmetre Múrcia l'any 1266 i va iniciar un procés de repoblació amb catalans i aragonesos, retornant després Múrcia a Alfons X el Savi. També el Conqueridor va autoritzar els seus súbdits a lluitar amb el rei de Castella davant l'ofensiva del Marroc i Granada.

Corbeil, el tractat de la renúncia

Per resoldre les diferències amb França, l'11 de maig de 1258 Jaume I va signar amb Lluís IX (Sant Lluís), el tractat de Corbeil, en virtut del qual Lluís IX va renunciar als drets "teòrics", que desde temps de Carlemany pretenia tenir sobre el Rosselló, Conflent i la Cerdanya, i als comtats catalans (Barcelona, Urgell, Besalú, Empúries, Girona i Vic), i Jaume I als drets (més evidents) que li assistien sobre diversos llocs del Migdia francés. Garantia de la nova amistat seria la infanta Isabel, filla menor de Jaume I, que es va casar amb felip, fill i hereu de Sant Lluís. Jaume I va cedir també a la reina de França, Margarida, els drets als comtats de Provença i Folcalquier, el que tenia el marquesat de Provença i el senyoriu de les ciutats d'Arles, Marsella i Avinyó, qu van ser del comte Ramon Berenguer. El tractat ha estat jutjat amb duresa pels historiadors, en particular els catalans, ja que posava fi a l'expansió i política ultra-pirenaica de la Corona d'Aragó.

També Àfrica

Pel que fa a la política nord-africana de Jaume I el monarca es va aprofitar de l'interès comercial que des del segle XII havien demostrat els catalans. La política reial es va aprofitar de la seva presència en els regnes o sultanats del Marroc, Tilimsen i Tunis, dedicant els seus esforços a sotmetre'ls per diversos mitjans, utilitzant el procediment d'unir el comerç catalá el pagament d'un tribut pel sultá. Es van establir alfondecs a Tunis i Bugia, mentre que les milicies cristianes actuaven al servei dels hàfsides.

La vellesa, tot i res.

Pot dir-se que comença ara, en els últims anys de la vida del Conqueridor, una etapa de fracassos, de decadència : Corbeil, Terra Santa, els els repartiments dels seus regnes i les lluites internes. L'any 1260 va morir l'infant Alfons i l'any 1262 el rei es va veure obligat a fer un nou repartiment, Aragó, Catalunya i València per a Pere, i les Balears a Jaume.

L'esperit de croada de Jaume II va dur-lo a empendre una expedició a Terra Santa, com a resultat de l'ambaixada tàrtara que va rebre mentre era a Toledo durant el Nadal de 1268 per assistir a la primera missa de Sanç, fill seu i arquebisbe de la ciutat. Els tàrtars, enemics dels turcs, oferien unir la seva ajuda a la de l'emperador bizantí Miquel Paleòleg en l'expedició a Terra Santa que desde feia temps projectava Jaume I. El 4 de septembre de 1269 va sortir de Barcelona una flota de 30 naus grosses i algunes galeres amb vuit-cents homes escollits, almogàvers, els mestres del Temple i de l'Hospital i els infants Ferran Sanxis i Pere Hernandis. L'empresa, que sembla que podia anar dirigida contra l'illa de Sicilia, va ser un fracàs total ja que una tempestat va obligar la flota a refugiar-se a Aigües Mortes, prop de Montpeller, on el rei va desembarcar i va tornar per terra a Catalunya, oblidan-se de l'empresa, cosa que va fer de manera definitiva durant el concili de Lyon de 1274. Les raons de l'abandonament mai van er clares i la majoria dels historiadors apel.len a l'dat del monarca, amb seixanta anys i, sobretot, al desig d'estar amb Berenguera Alfonso, amb qui mantenia amors.

L'any 1274 va assistir al concili de Lyon reunit per Gragori X amb el desig de serr coronat pel papa, perè aquest va exigir-li a canvi la ratificació del feu i el tribut que Pere II havia ofert donar a l'esglesia i, per tant, no hi va haver acord.

Els últims anys del regnat van incrementar els conflictes polítics i socials, amb la revolta de la noblesa catalana l'any 1259, encapçalada pel vescomte Ramon de Cardona i Ferran Sanxis de Castre (bastard de Jaume I), motivada per les diferències amb el comte d'Urgell. En els anys setanta es produeix una guerra civil quant el rei es veu presionat pels partidaris del primogènit, l'infant Pere, i pels rebels encapçalats pel bastard Ferrandis de Castre, aglutinant del front nobiliari que podem qualificar de nacionalista, i que pretenien imposar l'autoritat a la Corona i alterar l'autritarisme reial a favor seu. Aquest fet també era causa de la gelosia d'aquest grup envers l'ascens dels grups urbans i el seu suport a la monarquia. La lluita es va resoldre amb la mort del germanastre Ferrandis de Castre per part de l'infant Pere (1275) mentre que els partidaris d'aquell  esperarien l'hora de la venjança.

L'any 1275 es van revoltar els mudèjars valencians i Jaume I va anar personalment a sufocar la revolta. El Conqueridor va ser derrotat pels munsulmans a Llutxent (juny de 1276) i va morir el 27  de juliol. La seva herència va ser repartida   entre Pere III d'Aragó, València i comte de Barcelona i Jaume que va rebre Mallorca i els comtats de Rosselló, la Cerdanya i el senyoriu de Montpeller.

Judici a la figura històrica

Va ser durant el regnat de Jaume I quant es va produir el naixement de la consciència territorial en la Corona d'Aragó i el Principat de Catalunya, amb l'actuació de dues forces : la normalització del dret, que creará una consciència territorial i la conversió de les Corts, reflex d'una realitat dividida en estaments, en una institució reivindicativa i cohesionadora de la consciència de la comunitat. En l'àmbit jurídic , els furs d'Aragó superaven el dret consuetudinari per un marc més ampli i amb reminiscències romanistes. Jaume I va encarregar aquesta obra al bisbe d'Osca, el jurista Vidal de Canyelles i va ser promulgada en les Corts d'Osca de 1247 substituin tradicions jurídiques locals com ara el fur de Jaca. A Catalunya, la protecció de la monarquia va permetre el triomf dels usatges de Barcelona i la seva difusió territorial per Catalunya a mitjans del segle XIII. També Jaume I va otorgar a València una ordenació política i administrativa : el costum, de cràcter municipal, que va ser revisada l'any 1251. Els Foris et consuetudines Valentiae van ser confirmats   pel rei l'any 1271 i es van extendre per tot el regne malgrat l'oosició de la noblesa aragonesa, desitjosa de mantenir la seva legislació, cosa que va generar una pugna foral no resolta fins al 1329 amb el triomf dels furs valencians.

Va ser durant el regnat quant va tenir lloc l consolidació de les corts privatives de cada regne, que van actuar com element essencial en la creació d'una consciència diferenciadora de cada territori. Des que l'any1244 es va decidir que el Cinca Fóra el Límit entre Aragó i Catalunya, les Corts es van reunir per separat, i a València la incipient institució començava a funcionar a partir de l'any 1261, encara que la seva cosolidació no va tenir lloc fins al segle XIV. Durant el regnat de Jaume I les ciutats interiors de la Corona van perdre impuls en favor de les costaneres. La Cort i la Cancelleria, base de l'actual Arxiu de la Corona d'Aragó, es van establir a Barcelona.

Encara que el seu regnat va estar ple de confictes, no hem d'oblidar la part positiva de la seva obra : les conquestes de Mallorca i València, el matrimoni del fill Pere amb Constança de Sicilia, amb l'impuls del comerç i la política africana, la protecció als jueus, la redacció del Llibre del Consolat de mar (primer codi de costums marítimes), les reformes monetàries (amb la introducció del gros de Montpeller) i la creació de monedes pròpies a Vaència i Mallorca, la intervenció en el moviment jurídic d'una manera molt intensa amb figures com Ramon de Penyafort o Vidall de Canyelles, amb l'impuls al dret romà, l'impuls a les institucions generals com les corts, i a les municipals; El prográs de les lletres catalanes, amb el rei com a protagonista de la gran obra que representa el Llibre dels feits, primera gran crònica catalana medieval escrita o dictada pel rei en estil autobiogràfic.

Per als historiadors aragonesos el judici històric sobre Jaume I acostuma a ser negatiu, i l'acusen de tenir una concepció mesquina de la monarquia ja que sense pensar en la unitat de la Corona, ja cimentada, va separar Aragó i Catalunya amb el lliurament de la primera a Alfons i la segona a Pere, amb València per el tercer fill : Jaume. Va complicar el problema amb el traçat de la frontera entre Aragó i Catalunya després de l'adjudicacció final de Lleida a Catalunya i va marcar la frontera en el llit del Cinca i el resultat va ser l'enfrontament entre els dos Països que duien cent anys units. La mateixa opinió tenen de les accions de conquesta i la creació dels regnes de València i de Mallorca que no corresponien a les necessitats del moment ni a l'esperit i que van fragmentar la unitat de la Corona que va passa de ser un espai unificat a ser-ne quatre sota la soberania d'un mateix rei i sense cap ideal comú, tampoc es dubta a qualificar-lo com el rei més antiaragonés de la història. Òbviament per a mallorquins i valencians la visió del monarca és radicalment oposada i és el gran rei, el tòtem històric, el mite, el punt de partida dels futurs regnes de Mallorca i de València, el creador de les seves senyes d'identitat fins als nostres dies : territori, furs, moneda, institucions, etc.

 
Tornada al contingut | Tornada al menu principal